Tipus de Lletres

Igual com els colors, les lletres poden expressar idees o sentiments o reforçar amb la seva forma, contrast o mida, el significat de les paraules.

Hi ha lletres anguloses, gruixudes, massisses i d' altres lleugeres, rodones, suaus. És evident que segons el missatge que vulguem transmetre serà millor aplicar un tipus de lletra que reforci què significa la paraula.

Per exemple, la paraula lluita veurà més reforçat el seu significat si la composem amb majúscules, estil supernegra i tipus pal sec que si la composem amb lletra anglesa.

LLUITA

Lluita

Sense voler afirmar que el disseny gràfic és una ciència exacta, però en termes generals ens podrà ajudar l'esquema adjunt:

• la lletra de pal sec: Indica actualitat, dinamisme, mecanisme, força, indústria... És funcional i de fàcil lectura.
• La lletra romana: Expressa sobrietat, art, classicisme, solera, solemnitat...
• La lletra negra: És indicada per ressaltar el poder, la força... o alguna cosa de pesLa
• lletra fina: Expressa conceptes de suavitat, debilitat, elegància i luxe.
• La lletra cursiva: Idea de dinamisme, velocitat, moviment...
• LA CURSIVA MAJÚSCULA: És símbol de dinamisme.
• LA LLETRA MAJÚSCULA:Es fa servir en titulars, encapçalaments, etc. o per a ressaltar una part del text. La seva lectura és més difícil que la de les lletres minúsculs.
• La lletra minúscula d' estil romà: Indica conversació, frase, xerrameca...

El Color Connotatiu

El color connotatiu: És un component estétic que afecta a las subtileses de la sensibilitat. El color connotatiu és l'oposat al denotatiu. Fa referència al significat no descriptiu, ni realistes del representat, sinó a valors psicològics, simbòlics o estètics, en els que intervenen múltiples factors d'àmplies subjectivitats.

• El color psicològic: Fa referència a les diferents impressions que emanen de l'ambient creat pel color, que poden ser de calma, de recolliment, de plenitud, d'alegria, pressió, violència.. (La psicologíaa dels colors va ser estudiada per Goethe, que va examinar l'efecte del color sobre els individus).
• El color simbòlic: Els colors, també soporten un significat simbòlic més o menys reconegut, també altament condicionat per altres factors adjacents. Asi s'establix com els colors. (blanco, negro, gris, rojo, naranja, amarillo, verde, azul, violeta, etc.)

El color esquemàtic: És el color considerat exclusivament com matèria cromàtica i extraido de qualsevol context icónico. S'utilitza per a acolorir els objectes de disseny i els missatges gràfics. El color esquemàtic és combinable en tons i matisos, però sempre s'usa com color pla. Dintre d'aquesta distinció del color esquemàtic s'inclouen les categories definides com color emblemàtic i el color señaléticos.

• El color emblemàtic: És un color simbòlic, pràctic i utilitari, creat sota l'esperit corporativista, per a ajudar a identificar i memoritzar, organitzacions, o institucions de l'entorn social. Són colors emblemàtics, els quals emplenen simbolos com les banderes nacionals i els colors institucionalitzats pels partits polítics, clubs esportius...
• El color señalético: usa tota la força del color esquemàtic, per a convertir-se en la base d'un amplísimo repertori de signes gràfics de fort impacte visual que coneixem com codi señalético. Són colors d'alta saturació, emprats en la seva condició de "colors plans", en el seu grau de major esquematización i visibilitat. S'apliquen per a senyalitzar i centrar l'atenció en punts estratègics (de carreteres, carrers, fàbriques...), expressant un significat concret segons el color, així: vermell, prohibició (girar, aparcar, fumar); groc: perill (contaminació, electricitat); blava: informació (aparcament, minusvàlids...) Aquests colors segueixen les formes i normes de senyalització utilitzada en cada cas, com els senyals de tràfic, codis aeri o marítim, seguretat industrial, etc...

El Color Denotatiu

El color denotatiu: el color denotatiu és un element de la imatge realista ja que la forma incolora aporta poca informació en el desxiframent immediat del representat. Pensem en una mateixa fotografía en color o blanc i negre. Així, quan el color està sent utilitzant com atribut realista, descriptiu, de la representació (en el nostre cas fotografica), es defineix com color denotatiu. En aquesta divisió s'estableixen tres categories: color icònic, color saturat i color fantasiós.

• El color icònic: és una diferenciació redundant del propi color denotatiu, que s'utilitza quan aquest exerceix una funció clarament potenciadora i identificadora del realisme de la imatge: la vegetació és verda, el cel és blau. L'addició d'un color natural accentua l'efecte de realitat, permetent que la identificació sigui més ràpida. Així el color exerceix una funció de realisme que se superposa a la forma de les coses. Per exemple. una maduixa resulta més real si està reproduïda en el seu color natural.

• El color saturat: Fa alusció a un cromatisme exaltat de la realitat mostrada per a la imatge. Els colors d'aquesta representació es veuen alterats i més densos, més purs, més lluminosos.
• El color fantasiós: és una altra variant de la denotació cromàtica realista que esdevé de la manipulació fantàstica del color de la imatge que no obstant això deixa sempre reconocible la iconnicitat de la forma representada. Aquesta alteració expressiva crea una ambigüitat o una dissociació color-forma, fins al punt, que aquesta pot quedar semiculta per l'alteració cromàtica. Exemples d'aquest apartat serien els múltiples efectes (acolorits, selectius, etc.) obtinguts pel tractamients digital de imatges.

El Color

El color: és molt important quan hem de decidir quins posem al cartell i a grans trets podem concloure que és tracta de posar els colors que el cartell requereix segons el missatge que és vol donar. Si el cartell és de festa, colors que facin festa; si és cultural, colors que ressaltin els aspectes culturals del cartell, etc.

Cercle cromàtic d' Ostwald

Colors pigment (mescla aditiva)

Primaris: Groc, magenta i blau cyan
Secundaris: Verd, vermell i violeta

Colors llum (mescla sustractiva)
Primaris: Verd, vermell i violeta
Secundaris: Groc, magenta i blau cyan

Significat dels colors:
Colors calents i freds.
Colors calents: Barreges de grocs - vermells.
Colors freds: Barregesde verds- blaus.

Diferències en el significat:
Colors calents: Solejat, opac, estimulant, dens, terrer, proper, pesat, sec.
Colors freds: Ombril, transparent, calmant, diluït, aeri, llunyà, lleuger, humit.

Dinàmica dels colors
Els colors clars i freds eixamplen i s'eleven.
Els colors foscos i calents baixen, pesesn, tanquen, oprimeixen.
Una escala de la dinàmica diles colors situaria el taronjat com al color més proprer, desprès el vermell, el groc, el verd, i finalment el blau cyan.

Llenguatge dels colors
El vermell és el més excitant.
El blau és un color reservat.
El verd és reservat i esplendorós. És el color de l'esperança.
El groc irradia sempre en tot lloc.
El taronjat és el foc, la festa, el plaer..
El violeta és absència de tensió.
L'ocre fosc és càlid de tensió.
El blanc és la llum, inocència, pau, estabilitat, calma, armonia.
El negre és l'oposat a la llum, el color de la tristessa, separació, nit, mort i ansietat.
El gris és el color que tot ho iguala, també de desconsol, aborriment i desànim.

La Composició

La composició és l'organització dels elements de que disposem per el cartell. Hi ha diversos tipus de composicions com són la simetría axial o centrada, radial, diagonal, en forma d'ela o angular, circular, centre d'interès i compensació de masses.

• Simetria Axial: els elements compositius és col·loquen simetricament a banda i banda d'un eix vertical.
• Simetria Radial: els elements compositius els col·loquen al voltant d'un centre de circumferència de manera radial.
• Diagonal: els elements compositius és col·loquen seguint una diagonal.
• Forma d'Ela o Angular: els elements es col·loquen seguint línies angulars enllaçades per un angle.
• Circular: els elements compositius es col·loquen en forma circular.
• Centre d'interès: els elements compositius es col·loquen per ressaltar-ne uns de determinats.
• Compensació de masses: funciona com la llei de la balança i té a veure amb el "pes" dels objectes tenint en compte la massa i el color. Anivella el pes dels objectes a cada costat d'un eix imaginari.

Projecte Gràfic

Disseny i Comunicació

Què és el disseny? És l'existència de soports exclusius del disseny gràfic.

• Practicament totes les definicions de disseny gràfic insisteixen en el caràcter de tècnica de comunicació que s'expressa a través d'un llenguatge inconverbal essencialment visual.

• Es tendeix a parlar de disseny gràfic i comunicació visual com a activitats idèntiques, arabé, no tota comunicació gràfica és disseny.

• LO MÉS IMPORTANT, ÉS EL MISSATGE, MOLT MÉS QUE L'ESTÈTICA DEL DISSENY DEL PRODUCTE.

- Ledesma proposa tres activitats reguladores de la pràctica del disseny:

• Fer = Llegir: organitzar i jerarquitzar els elements del projecte gràfic per tal d'afavorir-ne la intel·ligibilitat i determinar-ne el mode de lectura - funció identificativa

• Fer = Saber: transmetre missatges informatius necessaris i continguts - funció informativa
• Fer = Fer: provocar una modificació o reforçament d'una conducta del receptor - funció persuasiva (anunci publicitari)

Tipus d'Alfabets

Els jeroglífics: van ser un sistema d'escriptura inventat i utilitzat pels antics egipcis per a comunicar-se des de l'època predinàstica fins al segle IV. Es caracteritza per l'ús de signes, el significat dels quals es coneix gràcies al desxifrat dels textos continguts en la Pedra de Rosetta, que va ser trobada en 1799, en la qual està gravat un decret en tres tipus d'escriptura: jeroglífica, demótica i grega uncial.
Alfabet grec: és un alfabet utilitzat per a escriure la llengua grega, desenvolupat al voltant del segle IX aC. a partir de l'alfabet fenici. És un llenguatge amb només tres vocals i actualment continua en ús.
Alfabet romà: és el llenguatge actual. Aquest alfabet, té mès vocals que l'alfabet grec, l'alfabet romà té cinc vocals. Per altre banda, les lletres son mès estilitzades i tenen al final de les lletres un soport en doble punxa.
Alfabet uncial: és un tipus d'escriptura en el qual tot el text s'escrivia en lletres minúscules. Va ser d'ús comú entre els segles III i VII, principalment pels escriptors llatins i grecs. Des del segle VIII i fins al segle XIII aquest tipus d'escriptura es va utilitzar sovint en l'escriptura de títols i lletres capitals. Totes les lletres estan desconnectades de les altres, i la separació entre les paraules normalment no s'utilitza. No obstant això, la separació de paraules és una característica d'ús posterior a la uncial.
Alfabet carolíngia: La minúscula carolíngia o minúscula carolina és una escriptura desenvolupada com escriptura estàndard a Europa de manera que l'alfabet llatí pogués ser fàcilment reconegut en ella per la petita classe alfabetitzada d'una regió a d'una altra. Va ser utilitzada a l'Imperi de Carlomany aproximadament entre els segles IX i XIII. La minúscula carolíngia era clara i uniforme, amb formes arrodonides, disciplinada i sobretot, llegible.

Pictograma: és un signe que representa esquemàticament un símbol, objecte real o figura. Com per exemple:

Ideograma: és una representació gràfica d'una idea o paraula. En certes escriptures, com la xinesa po la japonesa, determinats símbols representen paraules o idees completes, el que vol dir que la seva escriptura està basada en ideogrames o idees gràfiques. Per tant l'ideograma no és mes que una representació gràfica d'una determinada idea. Els ideogrames solen formar-se per la combinació de pictogrames. Tant els pictogrames com esl ideogrames estan molt lligades històricament, encara que els Ideogrames són posteriors.
La imprempta: és un mètode industrial de reproducció de textos i imatges sobre paper o materials similars, que consisteix a aplicar una tinta, sobre unes peces metàl·liques, per a transferir-la al paper per pressió. L'imprempta la va inventar Carlemany al 1981, per a copiar més ràpid els llibres, i per a que tothom poguès llegir i així culturitzar-se. Això va ser a l'època del Renaixement. Encara que va començar com un mètode artesanal, era un procés molt veloç per als seus temps.

La Indústria Gráfica

• La indústria gráfica té cin a subsectors l'editorial, la preimpressió, l'impressió, l'encuadernació i els manipulats de paper.

• A Catalunya, es concetra el 28% de les empreses del sector de les arts gràfiques (referents a l'Estat Espanyol), seguidament amb una mica menys porcentatge està Madrid amb un 24%, desprès València i amb un 10% i el Païs Vasc amb un 6%. La resta de comunitats, están per sota del 5%.

• Les empreses integrades, son les que integren en una unitat de producció dos o més fases del procès gràfic. Per exemple, les impremptes serien un bon exemple d'empreses integrades, ja que continuen donant un servei amb preimpressió, impressió i algún acabat.

• Actualment, hi ha 12.000 empreses a l'Estat Espanyol del sector de les arts gràfiques, amb una mitja de 15 treballadors per empresa.
  

Fluxograma del Procès Gràfic

FLUXOGRAMA DE PROCÈS GRÀFIC